Ara que tinc temps...

Sí, ara tinc temps. Temps per pensar i per escriure. Després de 20 anys tenint la major part del temps ocupat, ara em trobo en pausa. No dic parat, sinó en pausa. Un standby que esperem duri poc. He acabat la carrera i després de fer sis mesos de pràctiques ara faig un stop involuntari al camí. Tenia clar que aquest moment arribaria, però no en volia ser conscient. Sempre m'he caracteritzat per anar unint punts, un darrere l'altre en la meva vida, sense pressa però sense pausa. Ara, el següent punt no sé on és, potser molt lluny, potser no tant...
No és el millor moment per entrar al món laboral, tot està parat, tothom té por a fer un pas endavant. Si les coses es poden fer amb dos, perquè fer-ho amb tres? No sé si m'explico. I enmig d'aquest garbuig un es fa una pregunta: quan arribarà la oportunitat definitiva? Quan tot l'esforç i constància dels últims anys tindrà recompensa en forma de proposta laboral? No serà perquè no ho hagi intentat i buscat... la pilota està a la teulada del veí.
El dia a dia és feixuc, i mentre busco/espero (parat, com deia, no m'hi quedaré pas!) aquesta oportunitat, aprofitaré per reactivar, espero amb continuitat, el blog. No em donarà diners, però apa que no em quedo a gust escrivint. Si teniu temps, com jo, aneu passant!

L'astre intercormarcal torna una altra vegada

Quimi Portet acaba d'estrenar nou disc: Viatge a Montserrat. En ell s'hi pot apreciar la vessant més mística del músic amb cançons, ritmes i veus que semblen que vinguin del més enllà. A difrència dels seus últims treballs, a Viatge a Montserrat Quimi Portet rebaixa el contingut humorístic i sarcàstic de les seves lletres, però es poden seguir escoltan les històries surrealistes però alhora amb un missatge profund que des de sempre han caracterítzat al 'guapo de El Último de la fila'.
Entre els temes del darrer disc destacaria el single de presentació Homes i dones del cap dret, i en especial el seu videoclip marca de la casa. El músic vigatà crea els seus propis videoclips, caracterítzats per ser rídiculs però alhora entrenyables. En aquesta ocasió Portet decideix convertir-se en professor de fitnes al ritme de la seva música. També i destaquen diversos temes amb molts minuts exclusivament instrumentals, i una cançó dedicada a Barcelona i una altra a Sabadell.
Personalment em quedo amb el penúltim treball, Matem els dimarts i els dijous (2007), on les seves lletres i músiques eren molt més enganxifoses. Com a curiositat explicaré d'on surt el títol d'aquest disc: Pot semblar un títol bèlic o agressiu, però la realitat és ben diferent; Quimi Portet anava sovint a la carnisseria i demanava carn fresca acabada de matar. Quan no n'hi havia la resposta dels carnissers era: "Avui no en tenim, és que matem els dimarts i els dijous".
Us deixo amb alguns temes de Quimi Portet, el Progresso adequadament i la versió de Rivers of Babylon. També deixo el videoclip de Homes i dones del cap dret:

El futbol està ple de música

Tot equip de futbol té un himne, amb el qual s'identifica la seva afició. N'hi ha de més coneguts i de no tan coneguts. Per exemple, l'himne del Barça és conegut per tothom, o el del Sevilla va aconseguir que fins i tot seguidors d'altres equips l'acabéssin tararejant:

Els himnes són acceptats per tothom, però aquest post vol anar més enllà, parlar de la música dels aficionats. En alguns clubs aquesta vessant s'associa amb els nuclis radicals de la grada. L'estil de música que predomina en aquests sectors és l'Oi!. L'Oi! sorgeix a Anglaterra a mitjans dels 80, en resposta a la institucionalització del punk. La seva música es molt semblant a l'estil punk, però amb ritmes molt més ràpids i sobretot amb lletres molt més reivindicatives. Després d'aquesta breu explicació tornem al què ens ocupa.
El Barça té alguns grups relacionats amb aquest tipus de música, com per exemple Pilseners, que tot i ja estar retirats segueixen sent una referència. Sentim una versio de l'England Belongs to me de Cock Sparrer, titulat Barça em pertany a mi, i la cançó 'Tenim un nom':

Un altra d'aquests grups és Opció k 95, escoltem un altre exemple, blau i grana:

També hi ha espai per versions de l'himne en l'entorn culé. Lax'n'busto va versionar la famosa cançó a ritme de rock, i els Dr. Calypso a ritme d'Ska:

A Anglaterra, la música i el futbol van totalment de la mà. Anar a un camp de futbol és com anar a un concert. El públic canta les seves cançons, aconseguint un clima realment impressionant. Per exemple, a tots ens deu sonar el 'You'll never walk alone' que es canta al camp del Liverpool. Precissament, Liverpool ciutat musical per excelència és on la seva afició disposa de més càntics i cançons per animar el seu equip, fields of anfield road, torres nº9, Oh when the Reds...

Per últim m'agradaria destacar la tasca d'un dels grups creadors d'aquest estil Cock Sparrer. Seguidors del West Ham anglès van saber crear temes relacionats amb el futbol, però també de denúncia social i problemes en general. Un dels seus 'singles' és Because your young.

Per últim i per acabar de confirmar l'estreta relació entre el futbol i la música deixo algunes cançons dedicades a jugadors:
Maradona, Messi, Zlatan Ibrahimovic, i Gerrard.

Descansa en pau Dani

Sempre més m'en enrecordaré: la primera roda de premsa amb un jugador de futbol professional va ser amb ell, Dani Jarque.

Corrien temps difícils a l'Espanyol, mals resultats, l'ombra del descens... i aquell dia, l'entrenament havia començat amb una reunió que feia preveure la destitució iminent de Tintin Marquez. Nosaltres, estudiants de 3r de periodisme, assisstiem a tot allò bocabadats i prestant atenció a tot el que passava. El professor de periodisme esportiu ens havia promès una roda de premsa amb algun jugador, però calia negociar amb el cap de premsa qui seria el conillet d'indies. Nosaltres deiem noms: Tamudo! De la Peña! Luis Garcia...! Fins que el cap de premsa va dir: Ja està, tindreu en Dani Jarque; tot seguit afegia 'Aquest mai diu que no'.
Tots t'esperavem a les grades de la ciutat esportiva, vas arribar i et vas assentar enmig d'aquells projectes de periodistes esportius. Nosaltres vam començar a fer-te preguntes, les vas respondre totes de bones maneres, fins i tot quan algun de nosaltres et demanava per coses que no havien passat, o et repetia preguntes que ja t'haviem fet... Ai, els nervis! Al final, et vam treure que a la reunió no s'havia parlat de futbol, sinó de coses de vestuari... la nostra primera exclusiva? Deies molt convençut que l'Espanyol sortiria d'aquella mala situació, i que la pròxima temporada, amb el nou estadi tot seria diferent; i tant que ho és!
Vas marxar sense donar-nos temps a que ens poguéssim fer fotos amb tu. Tot seguit, entre bromes deiem que possiblement, d'aquí uns anys, per alguns parlar amb en Dani Jarque seria habitual, quan ja fóssim periodistes esportius de veritat. Malauradament això no podrà ser. Gràcies per compartir aquella estona amb nosaltres, Dani!

Galeria de fotos de la jornada de visita a l'entrenament de l'Espanyol:

El curiós cas de les cabres que es desmaien

Ahir fent zapping vaig trobar un programa força interessant; es tracta de 'ExperiMental' del Canal33. En el programa s'expliquen fets curiosos relacionats amb la ciència i la natura i un d'ells em va cridar molt l'atenció, cabres que es desmaien.
Dit així pot sonar malament, però la questió és que aquestes cabres americanes, de tenesee concretament, pateixen una anòmalia genètica anomenada 'miotonia' que els hi provoca la paral·lisi dels músculs motrius quan tenen por o s'estressen. Quina putada! Us imagineu quedar-vos clavats en el pitjor moment? El fet és que al cap de cinc segons de quedar-se de pedra recuperen la mobilitat i segueixen tan fresques. Així doncs, com és que la selecció natural a permès que aquestes cabres amb aquesta malformació segueixin existin? La resposta també és força bona: es veu que aquestes cabres segueixen vivint només dins de granges, i aquesta mutació els hi provoca un desenvolupament dels músculs més gran. Per tant, la carn d'aquestes cabres és molt més bona.
Al principi quan ho vaig veure em va fer una mica d'angúnia la veritat, però al saber que només vivien en recintes tancats on els depredadors no poden aprofitar-se de les seves debilitats em va fotre gràcia i tot... Imagineu-vos-ho amb les persones... li estas foten una bronca algu i se't queda allà penja't durant uns segons... O jugant a atrapar... quina gràcia tindria? Si quan sortissis disparat darrera d'algú, aquest es quedaria allà parat... En fi, la natura té aquestes coses...

A continuació una parell de videos on es veuen les Cabres que es desmaien...

Madrid fa olor de colònia barata

Si senyor! Aquesta va ser la bravada que em va impregnar només arribar a Madrid: surto de la boca del metro en plena Gran Via i m'embriaga una fragancia a massatge d'afeitar ranci... Era un avís del que em trobaria?

La veritat és que Madrid és una ciutat díficil de claificar; manté l'encant de les grans capitals europees, però li falta una marxa més, un chispa que si que tenen París o Londres. Madrid en alguns moments, i des dels ulls d'un català (molt català) sembla ancorada en el passat. Em va sorpendre molt la tradició que hi ha a netejar-se les botes, la gent paga perquè li enllustrin les sabates...! També per la compra i venda d'or al carrer, la religiositat que desprèn la ciutat (a dins l'Almudena hi ha una capella dedicada al fundador de l'Opus Dei) i la cantitat de prostitues que hi ha pel carrer a quarts de nou del vespre.

A banda d'allò negatiu també em va agradar la història que es desprèn d'aquestes grans capitals. Estar davant del Congrés del diputats, o passejar per on també ho van fer grans monarques i emperadors, veure pintures com els 'fusilamientos del 2 de mayo' etc... Madrid ens queda relativament a prop, però crec que som molt diferents. Jo tot i ser espanyol de DNI m'hi vaig sentir estranger. Realment la meva capital no és a Madrid, sinó a Barcelona!

Mapa dels llocs que vam visitar durant el viatge:

Ver Visita a Madrid en un mapa más grande

Vic estrena el nou pavelló municipal d'esports

La ciutat incorpora una nova instal·lació esportiva que s’afageix a l’altre pavelló municipal i al pavelló Olímpic d’hoquei patins.El nou recinte fa justicia al gran moment que esta vivint l’esport vigatà aquest últims anys.

Endarreriments en les obres, pressupostos que no quadren, exili dels equips vigatans a d’altres poblacions per entrenar... Aquestes i moltes altres han estat les molèsties i inconvenients que han provocat les obres al pavelló municipal de Vic, però després de tres anys la ciutat ja té una nova i moderna instal·lació esportiva.
Ja fa tres mesos que es va posar en funcionament, però el diumenge 24 de maig es va celebrar la inauguració oficial del pavelló. El recinte té una capacitat de 2000 espectadors, i està pensat principalment per la pràctica del bàsquet, ja que el terra és de parquet. Tot i això, també disposa de valles retractils per poder-hi disputar hoquei patins, i també té marcades les línies d’altres esports com l’handbol, el futbol sala o el volei. Galeria del pavelló de Vic:

La nova instal·lació no podia arribar en millor moment, ja que Vic està vivint un verdader somni amb la majoria dels seus equips. A la primera línia mediàtica hi trobem el club patí Vic; enguany ha aconseguit el títol de Copa del Rei superant a la final al Barça, i només la tanda de penals davant el Reus va impedir que també alcessin la Copa d’Europa. Més de 300 aficionats es van desplaçar a Bassano del Grappa per animar el seu equip:




En bàsquet la cosa també funciona: Després de la marxa del principal patrocinador, Akasvayu, el Club Bàsquet Vic s’ha aconseguit mantenir a la Lliga LEB Or (la segona divisió del bàsquet) fent un més que digne paper. L’equip de bàsquet serà el màxim beneficiat del nou pavelló, ja que fins ara s’havia de desplaçar fora de Vic per poder jugar en un pavelló que complís la normativa que exigeix la LEB Or. Al video les celebracions després de guanyar la Copa LEB:

En tercer lloc trobem l’equip femení de tennis taula, el Fotoprix Vic. Les palistes vigatanes fa anys que es mantenen a l’elit del ‘ping-pong’ estatal i europeu. En els últims anys han estat varis cops subcampiones de lliga, i han arribat a finals de competicions europees.
Qui no acaba de aixecar-se és el futbol. La Unió Esportiva Vic es troba en una més que discreta categoria, la Regional Preferent. L’intenció és pujar de categoria i tornar el futbol vigatà a la tercera divisió, on havia fet grans campanyes a la dècada dels vuitanta, protagonitzant derbis amb el Manlleu.
A més d’aquestes institucions esportives la ciutat compta amb d’altres clubs més petits però que fan una gran feina social, esportiva i lúdica. Entre ells destaca el Club Natació Vic-ETB, el Club tennis Vic o l’equip de futbol de l’estadi, l’OAR Vic.
Vic es mou, i des de fa uns anys ho fa entre els millors. L’esport ha aconseguit col·locar Vic al mapa català, espanyol i fins i tot europeu. Ara es coneix Vic per alguna cosa més que la llonganissa i el porc.

Tornar a l'inici